FRAGMENTO

      Sant Martí Sarroca, com tot el Penedès, va caure a mans dels àrabs pel setembre de l’any 714. El castell, igualment com d’altres punts estratègics del Penedès, va intentar inútilment de frenar l’embranzida musulmana. En aquesta ocasió va protegir la important Tarragona, atès que les tropes àrabs, dirigides per un general del primer valí d’Al-Andalus, ‘Abd al-’AzTz ibn Müsà ibn fill de Müsà ibn Nusayr, van penetrar a la Depressió Prelitoral per la vall del Llobregat procedents de Lleida. Va caldre fer una defensa desesperada, ja que, altrament, no ens explicaríem la tremenda decadència de Tarrago­na i el seu voltant.

      Després de la precària reconquesta del castell per l’avantguarda de l’exèrcit franc de Lluís el Piadós, comandat per Guillem de Tolosa, és possible que fos reconegut per Guifré el Pelós, el qual, com és sabut, es va apoderar de Montserrat. Però és més probable que ho fes el seu fill Guifré Borrell al final del segle IX, ja que, gràcies a les posicions que tenia consolidades més enllà del Llobregat, va poder aturar les incursions que el règim sarraí de Lleida i Osca va intentar sobre el comtat de Barcelona. Amb Sunyer, germà i successor de Guifré Borrell, l’Alt Penedès va restar consolidat en apoderar-se d’Olèrdola l’any 929.

      La terrible, bé que passatgera, invasió d’Al-Mansur l’any 985 va ser la causa de l’esfondrament de molts castells i moltes esglésies. Sant Martí Sarroca no podia ser una excepció i no va escapar-se d’aquest càstig.

      Allunyat l’atac, Borrell II va reparar els estralls La conquesta de Sant Martí Sarroca la va fer el cavaller Galí entre els anys 986 i 994. L’any 996 el castell ja havia estat reconstruït. Galí va ser nomenat governador o veguer de les fronteres, i des de Sant Martí Sarroca es va emprendre la tasca de colonitzar la “terra de ningú” del Baix Penedès. “Les lluites dels anys anteriors havien paralitzat i àdhuc fet recular l’obra repobladora represa pel comte Borrell en els darrers anys del seu regnat. L’any 986 el comte havia restaurat Cardona i el 987 havia donat part del terme del castell de Miralles a la seu de Vic. Per aquests anys, un magnat, Galí, governador o veguer de les fronteres del Penedès, havia emprès, des del seu castell de Sant Martí Sarroca sobre el Foix, la colonització dels erms i estanys de Calders, ja en el Baix Penedès, no gaire lluny del Camp de Tarragona.”[1]

      Per la seva vàlua, a més del títol hereditari de veguer, Galí va rebre el de vescomte de Sant Martí Sarroca. A la mort de Galí totes les propietats i títols els va heretar el seu fill Guillem[2].

      L’any 1010, en l’expedició que van organitzar a Còrdova amb nou mil catalans els germans Ramon Borrell III, comte de Barcelona, Osona i Girona, i Ermengol, comte d’Urgell, van morir el comte Ermengol, el bisbe de Barcelona i el vescomte Guillem de Sant Martí Sarroca. Adelaida, vídua de Guillem, va haver de defensar els drets del seu fill petit, Bernat, davant les pretensions de l’abat de Sant Cugat del Vallès, qui li disputava la propietat de diversos estats i diverses terres fins al castell d’Olèrdola[3]. Així, en una escriptura de l’any 1013 s’estableix el plet judicial hagut entre la vídua de Guillem i l’abat. Aquest plet va durar molts anys, tants que el van heretar els descendents. L’abat al·legava que totes aquestes terres pertanyien al monestir per la donació que n’havia fet Carlemany a Sant Cugat del Vallès. Adelaida replicava que aquestes terres havien estat adquirides per la conquesta que n’havia fet el seu sogre, per la qual cosa pertanyien al seu fill Bernat. Ramon Borrell III va decidir el plet amb la divisió del terme en dues parts iguals. L’any 1016 Adelaida, en nom del seu fill, Bernat de Sant Martí, menor d’edat, va replantejar el plet, però aquesta vegada el comte de Barcelona, veient que les terres encara eren sense conrear i no hi havia població, va decretar que tot el terme passés a la propietat del monestir de Sant Cugat[4].

      Com és natural, aquesta resolució no va satisfer ni Adelaida ni el seu fill Bernat que van continuar vivint al castell de Sant Martí Sarroca. No tenim cap notícia que el monestir de Sant Cugat del Vallès hagués enviat cap grup de monjos per administrar més de prop les propietats que els havien estat adjudicades en el judici. Mort Bernat sense successió, el seu patrimoni va passar a la seva germana Dispòsia que l’any 1020 s’havia casat amb Mir Geribert, senyor del castell d’Olèrdola i nebot de Ramon Borrell III. Mir Geribert va continuar el plet per defensar el patrimoni de la seva muller[5].

      Mir Geribert es va casar en segones núpcies amb Guilla de Besora, senyora de Besora i de Montjuïc. D’aquesta manera Mir Geribert, entre allò que havia heretat del seu pare i el patrimoni de les seves dues mullers, es va convertir en el senyor més poderós del Penedès i del Baix Llobregat.

      Mir Geribert va tornar a remoure el plet, però ni la sentència del 18 de març de 1033 ni la confirmació del 30 de juliol d’aquell mateix any no van donar la raó al recurrent[6].  I no solament va ser denegat el patrimoni a Guillem II de Sant Martí —el seu pare, Mir Geribert, encara era tutor d’aquest patrimoni—, sinó que el comte Berenguer Ramon I va disposar en el seu testament, l’any 1035, que el territori comprès entre el Llobregat i la frontera musulmana passés al seu fill segon, Sanç.

      Aleshores Mir Geribert es va autoanomenar princeps Olerdulae amb pretensions sobiranes sobre tot el territori del Penedès. Era l’any 1041. Mir Geribert desafiava l’autoritat del jove comte Sanç, germà del comte de Barcelona Ramon Berenguer I i designat per aquest com a senyor de la Marca del Penedès. Amb aquest gest, el noble penedesenc acbava de declarar obertament la guerra al comte de Barcelona que era, a més, cosí segon de Mir Geribert.

      Historiadors com Pierre Bonnassie han interpretat la revolta protagonitzada pel príncep d’Olèrdola com una guerra entre dues mentalitats que enfrontaria, d’una banda, els partidaris de l’antic ordre comtal i, de l’altra, els senyors de la guerra com a portadors del nou ordre feudal i entre els quals Mir Geribert exercia un lideratge inqüestionable[7].

      Amb el seu enfrontament amb Ramon Berenguer I, Mir Geribert, senyor del castell de Montjuïc, va arribar a atacar el palau comtal. L’any 1046 es va retirar de Barcelona, però va mantenir durant 13 anys la seva insubmissió, amb un moment àlgid entre el 1052 i el 1059. En aquests anys, Mir Geribert va anar sotmentent els pagesos del Vallès i del Penedès i cedint dominis territorials als seus guerrers mitjançant la violència que incloïa la mort o la mutilació per a aquells pagesos que no acceptaven de grat les imposicions feudals.

      D’altra banda, el noble guerrer va establir una aliança amb els sarraïns als quals va inicitar a deixar de pagar les pàries, tributs en or que, d’ençà de la descomposició del califat de Còrdova, el 1031, la vintena de regnes de taifa peninsulars pagaven als reis cristians per garantir la seva supervivència. El cobrament d’aquests tributs garantia a Ramon Berenguer I un flux d’or que s’havia convertit en la base del poder comtal. L’any 1058 el comte de Barcelona va llançar un fort atac contra Mir Geribert que, desarborat, va haver de refugiar-se al regne musulmà de Tortosa. Un any més tard, el cabdill guerrer va tornar a Barcelona per sotmetre’s a un tribunal comtal, després d’haver obtingut garanties de clemència de part de Ramon Berenguer. Mir Geribert va retre vassallatge al comte de Barcelona a canvi de mantenir totes les seves possessions, llevat del castell situat a Montjuïc. Amb tot, com a prova de fidelitat, Ramon Berenguer I va demanar a Mir Geribert que encapçalés una expedició de càstig contra Móra la Nova, població situada a l’interior del regne musulmà de Tortosa. El noble penedesenc va acceptar bo i sabent que es tractava d’una empresa suïcida i, efectivament, Mir Geribert i el seu fill Bernat van morir en aquesta expedició el 29 d’octubre de 1060.

      La paradoxa de tot plegat és que, tot i perdre el pols contra Ramon Berenguer I, el projecte de Mir Geribert es va acabar imposant, de manera que a canvi de jurar fidelitat i vassallatge al poder comtal, els nobles van aconseguir el control directe del territori després d’haver expropiat els pagesos de les seves terres. El nou poder nobiliari, al cim del qual es col·locava a partir d’ara el comte de Barcelona, va tenir via lliure per imposar una sèrie de càrregues i tributs als habitants dels territoris sotmesos que constituïen la base de la seva riquesa i poder.

 

 

​SÍGUEME EN

  • Icono Facebook Classic
  • Icono Twitter Classic
  • Icono Youtube Classic

© 2014 by Albert Cuesta.