top of page

FRAGMENTO

      Però en l’elaboració d’un retaule el procés és complex i complicat, ja que inclou la preparació de les taules, el seu entelat, enguixat o estucat, les possibles gofrades, l’embolat i daurat i el treballs de burí i policromia, a més de la realització de dibuixos, esbossos, plantilles de teles brodades, anteriors i paral·leles a la realització del projecte iconogràfic. Per això calia el treball de tot un taller ben organitzat on treballaven diferents especialistes.

      La documentació conservada permet acumular informació de com estaven organitzats els tallers i de com treballaven. Els tallers constituïen una cèl·lula social organitzada en categories professionals, d’acord amb els coneixements de cada artesà, i sota la direcció del mestre, que és qui dóna el nom i el prestigi. L’escalafó del personal adscrit a un taller era de major a menor: mestre, l’emboetador,  oficials o subalterns, aprenents i un o dos esclaus.

      El mestre representava la màxima jerarquia social i professional al taller i era el qui tenia la responsabilitat i el prestigi de l’obra que s’estava creant. És qui projecta i dirigeix la seva execució, comprometent-se, com veiem en els contractes, a realitzar-ne personalment les parts més importants i essencials. Normalment el mestre era el qui donava el retoc final, les mans i els rostres, després que els seus ajudants haguessin fet els daurats i pintat les indumentàries dels personatges i els paisatges. El mestre solia encarregar-se també de la taula principal o potser de les escenes del banc, les més visibles als espectadors.

      L’emboetador és el constructor del retaule, que ha de tenir coneixements de fusteria i, també, d’arquitectura. L’emboetador actua també com a empresari o abastador del retaule a les ordres del client que l’encarrega. És el qui munta el taller en un local proper a l’església on s’ha d’instal·lar el retaule, encara que a vegades es pintava en el taller fix i posteriorment es traslladava a la ubicació del seu destí on es muntaven les diferents peces sota la direcció de l’emboetador. També es feia càrrec del transport dels materials, de tallar-los a peces, de les motllures i dels perfils.

      Com que per a l’elaboració d’un retaule calien diferents oficis hi havia diferents classes d’oficials assalariats com els fusters, que s’encarregaven de tot el que es referia a la fusteria, els maçoners, que incorporaven  als retaules belles decoracions tallades (pinacles calats, pinacles torxa, xambranes, tubes, dossers) com additaments artístics que servien per a tapar la unió de les taules, els dauradors aplicaven abans de la pintura (en fons, nimbes, ornaments de vestits, maçoneria, etc.) el pa d’or que els batedors d’or o batifullers els proporcionaven, els pintors pintaven les escenes iconogràfiques i els escultors, en cas de retaules mixtos, realitzaven les talles o relleus requerits. Els pintors oficials, segons la seva vàlua – ja que havien de superar un examen -, podien accedir amb el temps a la categoria de mestre, difícil d’aconseguir, pel seu nombre limitat i pel control estricte que el gremi exercia sobre els seus integrants i les seves activitats. El fet que els retaules es van convertir en obres pictòriques complexes i, que per aquestes mateixes raons, fos la més ben remunerada, va fer que la seva producció estigués controlada per un reduït nombre de pintors (tallers); els exàmens els qualificaven aquells mestres que designava el gremi. A més, els encàrrecs eren per a aquells que reunien alhora un virtuosisme tècnic apreciat per la clientela  i una gran capacitat d’organització laboral, perquè els permetés afrontar amb èxit les contínues comandes.

      Els aprenents entraven en un taller entre els deu i els catorze anys i estaven a la total disposició del mestre. El seu treball, el més humil de tots, consistia a preparar colors, moldre pigments, fer feines de neteja i conservació de pinzells i brotxes, allisar i polir les taules de fusta, col·locar encanyissats i fer imprimacions de guix. En canvi, el mestre es comprometia a donar-los allotjament a casa seva, atendre la seva manutenció, comprar-los roba apropiada a la seva condició d’aprenents (mantell, cota, gipó i calces), tenir cura de la seva salut i quan estaven malalts i ensenyar-los l’ofici. L’aprenentatge del deixeble encloïa daurar, estofar, saber d’adornaments a l’estil romà i decorar grotescos. Al principi els aprenents s’ocupaven d’alguns detalls de quadres poc importants. Gradualment havien d’aprendre com es representa un apòstol i com es dibuixa la Mare de Déu. Aprenien a copiar i a adaptar escenes de les il·lustracions dels llibres, acabant finalment per adquirir força agilitat. Però mai no es trobarien en la seva carrera davant la necessitat de prendre apunts i dibuixar alguna cosa presa del natural. Al cap dels anys passaven a la categoria d’oficials i, després de passar l’examen que el gremi – compagnia – determinés, obtenien el títol de pintor, que els facultava per a establir-se pel seu compte. Però moltes vegades, tot i haver aprovat l’examen, es quedaven al taller uns quants anys més en la categoria d’aïllats, tot arrencant alguns clients al mestre, cosa permesa i fins i tot estipulada, ja que es considerava que havia estat explotat. Encara que les raons per les quals es quedaven eren, essencialment, per manca de mitjans econòmics o de geni o de sort. El millor camí perquè un jove pintor triomfés era aconseguir un patró o protector. Al costat d’aquest títol de pintor hi havia altres cartes d’exàmens com daurador d’or brunyit i mat, per exemple. El nombre d’aprenents d’un taller estava en relació amb el nombre d’encàrrecs que es rebien.

      En els tallers, també hi solien haver els associats temporers del mestre. Molts eren estrangers de pas atrets per la fama i prestigi del taller; a vegades eren mestres ja consumats que estaven interessats a aprendre fórmules d’ofici i modes de fer que els permetés obrir nous mercats. Moltes vegades s’associaven amb un mestre per a la realització d’un encàrrec determinat. Se’ls contractava com treballadors eficients, moltes vegades especialitzats en una àrea de treball. És el cas dels germans Serra, per exemple, que foren assalariats de Ramon Destorrent fins que aconseguiren obrir mercat.

      A vegades, tallers de diferents mestres solien formalitzar ocasionalment contractes de companyia (o de societat) per fer en col·laboració treballs d’una certa envergadura, complir dates de lliurament i aconseguir comandes en determinades zones que asseguressin el seu futur professional. La subcontracta de projectes de retaules es va donar amb freqüència en els segles XIV i XV. Per això trobem molta dificultat a l’hora d’atribuir molts retaules a un determinat autor. I la producció dels tallers famosos deuria ser quasi seriada, ja que  podien arribar a tenir diferents produccions al mateix temps.

      Els qui encarregaven els retaules, anomenats donants, mecenes o comitents, pertanyien a diversos sectors socials: reialesa, noblesa, autoritats eclesiàstiques, confraries, gremis d’oficis, parròquies, consells, burgesos rics. Sovint hi incloïen la seva heràldica o es feien retratar com a donants en el retaule que finançaven. Quan un comitent encarregava un retaule, contactava amb el pintor escollit i formalitzaven, amb la intervenció de testimonis i valedors, un contracte davant de notari. En el contracte o capitulació s’especificava habitualment les obligacions de cada part, les mides del retaule (pams, colzes), les qualitats i tons dels colors i ors a aplicar (l’ús de l’or i el blau es regulava perquè eren materials cars), la iconografia a representar (nombre de personatges, les seves posicions), la durada de l’obra, el preu i la forma de pagament (habitualment es feia en tres tongades, la primera al moment de la signatura, o a vegades després del treball de maçoneria, la segona quan el retaule està enguixat i dibuixat i la tercera després de la seva instal·lació). El comitent podia requerir que el retaule es fes com el que havia fet aquest o aquell pintor en una determinada església (la còpia no era cap demèrit); a vegades el comitent aportava un esbós al qual s’havia d’ajustar el pintor. Com que el comitent imposava el programa iconogràfic, la llibertat creativa dels pintors restava molt restringida; aquesta situació es va mantenir fins el Renaixement en què els pintors deixaren de ser considerats artesans i obtingueren un major reconeixement.

      

bottom of page